A diferència de la darrera entrada, acabo les classes d’avui, però no estic ni contenta ni satisfeta: al contrari. Motiu? M’han quedat dues sessions excessivament gramaticals i amb una càrrega lèxica important. I per què hi ha hagut aquesta acumulació de continguts? Doncs simplement perquè tocava. Sí, com ho llegiu. Com en la vida, hi ha vegades que a les classes es fan (llegiu-hi si voleu faig) coses perque “toca”. I per què toca? Doncs per raons diverses: perquè és al llibre, perquè apareix a la programació, perquè surt a l’examen, perquè és necessari per fer no sé quin coi d’activitat, perquè cal acabar avui la unitat perquè ja fas tard en la bonica planificació que vas fer i veus que et faltaran sessions per acabar el temari (i els alumnes es queixaran a final de curs)… En fi, suposo que s’hi podrien afegir altres raons.
Però és que aquesta acumulació de teca teòrica -per dir-ne d’alguna manera- crec que ha coincidit en un dia espès tant per part meva com per part dels estudiants. Ha estat com si una mena de teranyina paralitzant els hagués caigut al damunt fins i tot abans del meu rotllo lexicogramaticaloide. I si a això hi unim les meves neurones en semivaga, imagineu-vos quin festival! Hi busco una explicació per autosatisfer-me i la millor que trobo és “devem notar un canvi de temps”. 😦 Jo, gustosament, hauria dit allò de “Nois, val més que toquem el dos, que avui no tenim el dia”, però això no ho podia fer. Què feu en aquestes situacions? Alguna solució i/o recepta màgica per evitar aquesta mena de classes insofribles?
Aprenentatge del dia: Encara que esmorzeu un dònut, hi ha dies que no surten gens rodons.
Ah! I a sobre m’estic quedant afònica!
LaMirandolina
fentpunxa.wordpress.com 
Hauríem de tenir una activitat de reservar a la butxaca per a aquestes sessions tedioses. Potser pots improvisar un debat, un concurs d’anècdotes, continuar una història, jugar al títol de pel·lícules…
El problema de fer el que toca ens aparta d’una pregunta que hauríem de tenir present a cada sessió: “Per què hem d’explicar, treballar això?” Si no hi trobem resposta, doncs deixem-ho.
M’hauria encantat tenir la capacitat d’inventar-me alguna cosa més distreta o de poder recórrer al llibre de receptes màgiques per treballar els continguts d’una manera més distesa, però no va ser el cas. Els llibres de text haurien de tenir un apèndix del tipus els que tenen els manuals d’instruccions de certs aparells electrònics: “Què fer si…”; allà hi podrien incloure activitats d’aquesta mena per a casos d’urgència. No estaria malament, oi?
D’altra banda, tens raó quan dius que seria bo que ens plantegéssim per què cal treballar un contingut determinat en un moment concret de l’aprenentatge. Malauradament, sovint ens és més còmode tirar pel dret i no fer-nos gaires preguntes. 😦