Del bloc “Vida de Monstruo”

Tal com ja insinuava en la darrera entrada, una afonia inoportuna em va deixar fora de joc i no vaig poder dur a terme les últimes classes de la setmana. Com passa als jugadors de futbol lesionats, em vaig haver de quedar a la banqueta. Els alumnes, tanmateix, no es van quedar pas sense les seves sessions, sinó que unes fantàstiques companyes van encarregar-se’n. Com que va ser una substitució que es va poder preveure, vaig preparar-me les sessions i vaig enviar el document a les meves substitutes, que em consta que van seguir fil per randa les meves “instruccions”. Tot i que no tenia cap dubte que durien a terme amb èxit “la missió”, jo estava una mica disgustada amb mi mateixa, perquè no m’acabava d’agradar que m’haguessin de substituir. I és que, malgrat que havia preparat les sessions, em neguitejava el fet de no haver estat a l’aula i d’haver controlat tot el procés. Després, però, vaig començar a veure-ho diferent.

Vaig pensar que per als alumnes era una bona oportunitat  de conèixer altres docents, amb una altra manera d’explicar-se, de raonar, de tractar-los; i aleshores vaig sentir enveja de no ser una d’aquells alumnes. Per què? Doncs perquè m’hauria encantat veure com altres professionals portaven a l’aula el que jo havia planificat, interactuaven amb els estudiants, etc. M’hauria encantat seure al fons de l’aula (o en forma invisible, per no intimidar) i observar i aprendre maneres de fer, de dir, de plantejar, d’actuar.

I això em porta a pensar que seria molt interessant poder aprendre veient altres docents en acció, en una aula real. No ho fan els cirurgians quan s’asseuen en aquella mena de peixera elevada dels quiròfans que surten a les sèries americanes? Se m’acudeix ara que seria fantàstic poder observar dos o tres professors  que, partint d’uns objectius predeterminats,  portessin a la pràctica una classe. M’encantaria veure’n les diferències, les mancances, els encerts, les reaccions… per aprendre’n i poder incorporar en la meva tasca diària allò que ajudés a millorar-la. En resum, que m’agradaria seure a la banqueta una mica més, sempre que em deixessin mirar! 🙂

Aprenentatge del dia: Que bonic seria poder tornar a ser alumna.

Advertisements

15 responses »

  1. Montserrat Pruna ha dit:

    No puc estar més d’acord amb tu. Sembla que dins les quatre parets de l’aula s’hi revelin secrets inconfessables, s’hi expliquin misteris mai resolts o s’hi discuteixin dilemes d’estat. Fa anys que penso que la comunitat docent hauria de “revisar-se” una mica, però mai m’he trobat ningú disposat a fer aquest intercanvi de propostes. Sembla que tothom tingui por de veure’s qüestionat, com si no fos prou qüestionamenta tenir 10, 20 o 30 individus davant amb ganes (o no) d’aprendre. Per mi, aquest és el repte no pas que vingui un company o companya a fer el tafaner a casa teva.
    Fa molts anys vaig assistir a una acadèmia d’idiomes (llavors jo d’alumna) i el professorat OBLIGATÒRIAMENT havia d’observant la classe d’un company o companya. Ja en aquell moment (jo encara no sabia què seria de gran) em va semblar una cosa fantàstica. Mai més m’ho he tornat a trobar.

    • LaMirandolina ha dit:

      Montserrat Pruna, crec que un docent no se sent igual de qüestionat o d’intimidat “simplement” amb alumnes que amb alumnes que es dediquen a impartir classes. No t’ha passat mai de tenir algun professor (de matemàtiques, tecnologia, socials…) com a alumne i sentir-te més qüestionada? A mi, sí. I probablement sigui una cosa meva, ja que tinc el prejudici que estaran jutjant constantment la meva actuació. Potser em passa perquè jo actuaria així com a alumna?

  2. Dona Invisible ha dit:

    Totalment d’acord. Com a alumna se n’aprèn molt, de fer classes, i crec que l’única oportunitat que vaig tenir per observar classes va ser quan feia les pràctiques del CAP. Recordo que la tutora ens va dir: aprofiteu ara, que serà l’únic moment en què podreu fer-ho, i ens ho deia com una reivindicació. Bé, menteixo, també quan vaig fer el postgrau de profes de català per a adults vaig observar alguna classe d’una companya. Però, a banda d’això, en la pràctica professional, no es fa i és una llàstima. Encara que a mi m’intimida una mica que m’observin, penso que s’hauria de fer.
    Una abraçada!
    PS = es passa malament quan et quedes afònica, eh? passa sovint als profes.

    • LaMirandolina ha dit:

      Quina sort, Dona Invisible! Quan jo vaig fer el CAP em sembla que no vaig assistir mai d’observadora a cap classe. Simplement les vaig dur a la pràctica i prou.

  3. sole ha dit:

    Me encanta que utilices a mi sirena con afonía, yo suelo trabajar con niños y niñas… y la emoción y las canciones a veces me producen lo mismo.

    Aprovecho y os digo que estos monstruos son “encargables” cada uno es único y especial.

    Un saludo!

  4. Jaume ha dit:

    Us heu plantejat de fer la classe a dues bandes, és a dir, que sigui una parella de docents. Estem acostumats a veure-ho en sessions nostres de formació, però dut a l’aula és una passada! Aprenentatge cooperatiu total!

    D’entrada, treballes sense tensió perquè saps que la parella t’ajudarà i que es complementareu. És com jugar a dobles. Llàstima que les institucions ho considerin un luxe. És clar, la qualitat es ven cara. Quina llàstima!

    • LaMirandolina ha dit:

      La veritat és que fer una classe de dobles no m’ho havia plantejat mai. Segur que és interessant, però no sé exactament a què et refereixes: a 2 docents que simultàniament tiren endavant una classe o a 2 docents cadascun dels quals en du a terme una part? M’ho podries explicar millor?
      Gràcies!

  5. Jaume ha dit:

    Per cert, que et milloris i et felicito perquè cada vegada hi tens més parròquia. Ara que ja m’havia fet la idea que érem els Pimpinela del Consorci. snif!

  6. montse ha dit:

    Tens tota la raó del món! Poder assistir a una classe d’un altre docent per tal de veure com la tira endavant ha de ser molt enriquidor. Jo, però, no crec que sigui qüestió de donar-li la classe preparada, ja que llavors l’altre està encotillat i té poc marge d’acció per ser ell mateix i fer la classe d’una manera diferent.
    Potser pots trobar algun company o alguna companya amb qui fer un intercanvi de sessions…. Qui sap! Potser hi ha altres docents que estarien contents de poder assistir a una sessió teva com a observadors i a qui no els faria res que tu fessis el mateix…

    • LaMirandolina ha dit:

      Montse, certament la cosa no consistiria a donar-li la classe preparada. En el meu cas, com que m’havien de substituir docents que no estaven impartint el mateix nivell que el de les meves classes, els facilitava la feina deixar-los una guia del que “tocava” treballar a classe aquell dia en concret. Més endavant ja dic que seria bonic aprendre plantejant a diversos professors el mateix contingut (l’ús dels temps de passat en la narració, per exemple) i veure com se’n surt cadascú. No sé si ara m’he explicat millor. 🙂

      • montse ha dit:

        Sí, sí! I tant! Quan has de substituir algú, sobretot si tens poca experiència o si coneixes bé la matèria que has d’explicar, agraeixis enormement que et donin la sessió preparada i els materials per a la classe!
        D’altra banda, tornant a l’intercanvi, trobo que a més d’assistir a les classes d’altres professors o professores, també estaria bé tenir observadors a l’aula que poguessin valorar els punts forts i els punts febles de la pròpia activitat com a docent.

  7. LaMirandolina ha dit:

    Sí, Montse. Quan comencem? 😉

    • montse ha dit:

      Només 3 requisits: 1) tornar a fer docència, 2) coincidir i 3) fer una graella que reculli tots els aspectes que volem avaluar. 😉

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s