Font: Jordi Pedret

El senyor i la senyora Dubte sempre vénen a totes les classes, no se’n salten mai ni una. El senyor i la senyora Dubte són aquells alumnes que en moltes sessions, abans fins i tot de saludar dient “Bona tarda!”, el primer que diuen és “Tinc un dubte” (o “tinc una dubte”, si són alumnes de nivells inicials). De vegades, el senyor i la senyora Dubte també pronuncien la seva frase preferida quan, mitja hora després d’haver tractat un tema, s’adonen que hi ha algun punt que no veuen clar, encara que tothom ja sigui en una altra dimensió. Tothom menys ells, evidentment.

Tenir dubtes sempre m’ha semblat una cosa saníssima, un senyal inequívoc que s’intenta comprendre alguna cosa, que es qüestiona un coneixement, que s’hi reflexiona, etc. Jo, com a alumna, sóc de les que pregunta i vol aclarir dubtes. Però no arribo a classe amb els dubtes de casa ni espero que el docent (que es veu que ho ha de saber tot, si no no faria classe) m’ho resolgui en un moment. Primer, intento resoldre jo tota sola la qüestió que m’inquieta amb els recursos que tinc a l’abast. Si no me’n surto, aleshores recorro al professor. Però és que els senyors i les senyores Dubte amb qui m’he topat no fan aquest primer esforç personal. I no em refereixo a qüestions inabastables o controvertides del tipus l’ús de ser i estar, sinó a coses tan simples com el significat d’una paraula que han llegit no sé on.

I arribats a aquest punt és quan em pregunto per l’autonomia de l’aprenent. Tenint el compte el tipus de qüestions simples a què m’acabo de referir, pertoca a una profe de segona llengua ensenyar a una persona adulta i alfabetitzada que pot trobar els significats en un diccionari? Consisteix en això formar aprenents autònoms? És suposar massa que l’alumne, per experiència vital, hagi adquirit ja aquesta mena d’habilitats?

Comprenc que a l’aula hi arribin estudiants amb graus diferents d’escolarització, d’hàbits d’estudi, d’experiències d’aprenentatge i, fins i tot, crec que aquesta diverstitat pot arribar a ser -ben gestionada- un enriquiment, però em sembla greu que alumnes adults amb un cert grau d’escolarització tinguin aquestes mancances.

Però realment n’és aquesta la causa? Busquem-hi una explicació més pràctica. Opto per pensar que simplement demanen la resposta al professor o professora perquè és molt més còmode, fàcil i ràpid que fer la recerca. I aleshores em qüestiono: responc immediament la pregunta al senyor i la senyora Dubte? Els indico on poden fer la cerca? Els dic un amable “això no toca”?

Aprenentatge del dia: Senyor, doneu-me paciència; però doneu-me-la ja!

Anuncis

6 responses »

  1. Jaume ha dit:

    Està molt bé fomentar l’autonomia d’aprenentatge, però s’ha d’ensenyar. no puc pretendre que l’alumnat s’espavili pel seu compte si no li facilito recursos i estratègies. L’alumnat, però també nosaltres, té un model d’aprenentatge bastant tradicional. Ve a classe amb el cistell perquè li hi anem abocant els coneixements.

    quan t’hi tornis a trobar, aprofita-ho per demanar a la resta de companys: “qui sap què vol dir?”, “què feu quan no sabeu el significat d’una paraula?”, etc.

    t’has plantejat quines podrien ser les reflexions que es poden fer el senyor i la senyora Dubte?

    • LaMirandolina ha dit:

      Jaume, tant traspassar la pregunta a la resta del grup com demanar-los què fan quan no saben el significat d’una paraula són pràctiques que porto a l’aula sovint. Però quan ho faig em sembla que tracto els alumnes com si fossin nens (especialment en el segon cas). I penso que no hem de tractar igual els adults que els nens, ja que ens hem d’aprofitar de l’experiència de ser “persones grans”.

  2. Laura R. ha dit:

    Elena, completament d’acord amb tot el que dius! Malauradament aquest és el nostre pa de cada dia. Potser és que, i perdó si ara pixo fora de test, no estem en una cultura que promogui especialment l’autonomia en cap dels seus àmbits. I així els alumnes quan arriben a classe de llengua i jo els esmento aquesta paraula i els dic que vull que tinguin recursos propis, em fan cara de “I ara per què ens castigues?”.
    La veritat és que en aquest món que vivim, ple de mitjans audiovisuals, biblioteques d’accés públic, manuals d’autoaprenentatge de tota mena (i ara a sobre amb el parla.cat), autònoms del tot ho deuen ser només alguns alumnes que mai no ens arribaran a venir!

    • LaMirandolina ha dit:

      Benvinguda Laura R.! Crec que les noves tecnologies ens donen l’oportunitat de ser cada vegada més autònoms, el que passa és que durant l’etapa d’educació bàsica cal formar les persones per tal que desenvolupin aquesta autonomia. I haver estat format en una cultura digital no és garantia de ser tenir recursos d’autonomia en l’aprenentatge. Si això fos així, els que vam estudiar quan el paper era el rei del mambo i trucaves al company de classe quan tenies dubtes tindríem un grau d’autonomia igual a zero. I jo, que ja començo a tenir uns anyets, no em considero pas no autònoma. 🙂
      Aquest comentari no sé si és una resposta al que deies, però m’ha sortit així.

      • Jaume ha dit:

        Dona, tot i que som de l’època del paper, ens hi hem anat fent d’autònoms. Aquest bloc n’és una bona mostra.

        L’aprenentatge dialògic no és pas exclusiu per a l’aprenentatge de preescolars o de primer cicle de Primària. Segueix la premissa del constructivisme, i que jo sàpiga aquesta teoria no delimita edats.

        Si nosaltres ens confessem poc autònoms, doncs com voleu que el nostre alumnat també ho sigui. La forquill d’edats abasta per igual docents com alumnes.

  3. Dona Invisible ha dit:

    Jo també penso que tota persona adulta i amb un cert nivell cultural ha de ser suficientment autònoma com per resoldre aquests “dubtes” sense l’ajuda del professor/a. En teoria cada vegada tendim més cap al camí en què el professor/a ha de ser més un tutor/guia que no pas un professor entès en un sentit tradicional. Però està clar que n’hem d’aprendre, tants els profes, com els alumnes. La solució que proposa el Jaume està molt bé: preguntar a la resta i d’aquesta manera fer-los reflexionar que sempre s’aprèn més quan la resposta la trobem a través del propi camí d’investigació… I que fent i desfent aprèn l’aprenent.
    Bona tarda de diumenge!

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s