Del “Bloc de Couto”
Com passa sempre, cada curs que faig acabo patint la síndrome del ciclista. I això que no sóc de les que li agrada fer esport! El cas és que, com els ciclistes professionals, arriba un moment del recorregut que cal fer la contrarellotge: fer el màxim en el temps lectiu que et resta abans de la meta de final de curs. I fa alguns dies que estic en plena operació contra rellotge. De retruc, òbviament, la resta d’integrants del meu equip (els alumnes) també es troba immersa en aquest frenesí per arribar a final de cursa. Com passa al Tour, alguns formen part del grup capdavanter i d’altres comencen a perdre de vista aquest grup. Precisament per a aquest grup perseguidor, la contrarellotge es converteix més aviat en una cronoescalada, més difícil encara, una lluita contra el temps i les dificultats d’aprenentatge. Admeto que de vegades també per a mi és una etapa de muntanya duríssima! I tot i que intento dissimular l’esforç que suposa, no aconsegueixo evitar traspassar el meu neguit a l’alumnat, cosa del tot contraproduent.
Igual com en el cas dels ciclistes -que n’hi ha que són bons en les cronos, d’altres en l’esprint i d’altres en les curses de fons- també hi ha estudiants que donen un millor rendiment en les etapes llargues. I això em porta a pensar en el temps que necessita cadascú per aprendre (i també per ensenyar!) i em fa qüestionar si ho estic fent prou bé, si tinc prou en compte els perfils de cada alumne quan, per força, els empenyo a pedalar contra rellotge. En realitat, què hi guanya un ciclista que és capaç de fer un bon temps en l’etapa contrarellotge si, tanmateix, abandona la cursa per culpa un sobreesforç? Per arribar a l’objectiu final, no val més ser un ciclista de llargues distàncies? O millor encara: en lloc de fer Tours de França, no podríem simplement sortir a passejar en bici i aturar-nos a contemplar els paisatges que ens interessessin?
Aprenentatge del dia: Cal pedalar per arribar a la meta, però arribar-hi no vol dir haver pedalat adequadament.
LaMirandolina
fentpunxa.wordpress.com 
M’agrada aquesta comparació o metàfora dels ritmes d’aprenentatge.Et recomano la lectura del llibre de Joan Domènech, “Elogi de l’educació lenta”. Ho hauríem d’aplicar en els nostres cursos. A mi m’agrada una altra metàfora la de fer paté d’alumne. Unes alumnes d’un grup se’m van queixar: “Cada dia sembla que vinguis a classe amb un embut i au, obriu la boca que us entaforo els continguts!”
Jaume,
Estava dubtant entre la metàfora del ciclista i la de l’ànec al qual obren la boca per encabir-hi aliments per engreixar-li al màxim el fetge. Certament, massa vegades quan sóc a l’aula em ve aquesta darrera imatge al cap i penso “Pobres!”. La veritat és que la imatge d’empapussar algú és força grotesca.
M’apunto la recomanació de la lectura (em sembla que algú altre també me l’havia recomanada). Jo només n’havia vist l’entrevista que li van fer a l’Ara. De tota manera, i parlo sense haver llegit el llibre, no sé si podem actuar de la mateixa manera en els infants i en els adults. I em fa l’efecte que ell, com a docent de Primària, es deu centrar en els nens.
I si algú també està interessat en la lentitud en general, un fragment d’“Elogio de la lentitud” de Carl Honoré.
M’agrada que treguis aquest tema, perquè em preocupa molt la diferència en els ritmes d’aprenentatge dels alumnes que sempre hi ha. Tinc la sensació de vegades que vaig massa ràpid per a alguns i que d’altres, en canvi, s’avorreixen… Crec que aprendre una llengua no consisteix mai a adquirir continguts nous cada dia, sinó que és un procés lent i de molta pràctica…. però, com tu dius, com ho fem si cal acomplir un programa?
Tan de bo tingués la resposta! Només se m’acudeix que potser no cal valorar els resultats finals en funció de si s’han assolit d’acord amb el que estableix un programa, sinó valorar el progrés personal de cada individu. És possible això? Com es fa? S’accepten tot tipus de suggeriments. 😉
Molt bona, l’entrada!