Arriba el final del primer trimestre i em pregunto si els meus alumnes han asssolit el que es pretenia. Amb això no vull dir si a provaran la prova, no, sinó si han millorat perquè han incorporat els coneixements nous al seu domini de la llengua. Tal vegada perquè sóc de mena exigent i pessimista, penso que no han assolit del tot els objectius. I qui o què en té la culpa? Vegem-ne els pressumptes culpables:

1. Jo

Com a docent no he sabut (o pogut?) fer que incorporessin i consolidessin el que anaven aparenent.

2. L’alumnat

Potser no ha treballat prou, potser no estava suficientment motivat (ai, la motivació!, un factor molt poderós que sovint deixem de banda), potser ni li interessava el que “tocava” aprendre.

3. El temps o la temporització

Tal vegada no hi ha hagut prou temps per assolir els objectius. Com diuen els alumnes, “hi ha massa matèria”.

4. Els continguts

Com apunta el sospitós anterior, les programacions estableixen uns objectius per a cada nivell. Crec que sovint són extremadament exhaustius i poc realistes pel que fa a la relació temps-matèria-nombre d’alumnes per aula.

Segurament no hi ha un únic culpable d’aquest no assoliment al 100%, sinó que cadascun d’aquests “pressumptes” hi té una part de responsabilitat. M’inclino a pensar, però, que els sospitosos 3 i 4 són els que indueixen els sospitosos 1 i 2 a no actuar de manera prou adient. I és que quan la programació (plasmada en el llibre de text) pretén que els alumnes treballin 20 aspectes diferents en 45 hores, el docent té dificultats serioses per fer encabir aquests continguts en les sessions de què disposa de manera que l’alumnat els pugui entendre, practicar (i això inclou l’oportunitat d’equivocar-se, revisar i millorar) i incorporar-los al seu domini de la llengua. D’acord que ni tots els continguts són nous en cada nivell ni tots tenen la mateixa dificultat d’aprenentatge ni la mateixa rellevància, però massa sovint tinc la sensació que acabo fent entrar amb calçador al màxim de continguts que apareixen al llibre de text per justificar en certa manera la inversió econòmica dels alumnes. I això no m’agrada. Potser he d’espigolar més el que puc treballar i el que interessa els alumnes o he d’aprendre a gestionar millor el temps a l’aula.

D’altra banda, també sé que l’aprenentatge de certes coses necessita el seu temps i que no incorporem el que aprenem immediatament. En general, com passa amb els aliments, cal un temps per pair-los. I precisament això és el que trobo que em falla: en dos mesos i escaig no sóc capaç de fer fer la digestió als meus alumnes. Espero que, a llarg termini, l’àpat s’acabi assolant i els alumnes acabin assolint els objectius. 

Imatge de James Marvin Phelps /Foter
Anuncis

4 responses »

  1. Jaume ha dit:

    molt interessant aquest reflexió! a mi una vegada unes alumnes em van fer adonar que semblava que volguéssim preparar foie i tenien raó. Penso que la solució seria saber negociar amb l’alumnat. Saber fer-los establir uns objectius d’aprenentatge.

    Un altre problema: per a nosaltres entra a l’aula és repassar uns contiguts mentre que per a l’alumnat és tot un procés.Ja veus que tinc ben apresa la teoria però em falla la pràctica.

    • LaMirandolina ha dit:

      Jaume, aquesta imatge d’empapussar l’alumnat és força desagradable, però em fa l’efecte que és massa pròxima a la realitat. Està molt bé pautar uns objectius amb l’alumnat, però en general no tenim gaire marge de maniobra. Suposant que es pogués fer, això podria implicar objectius diferents amb grups-classe del mateix nivell però, com que al final tots han d’acabar passant pel mateix sedàs, sembla més pràctic (sobretot per als docents) uniformitzar els objectius.

  2. Dona_Invisible ha dit:

    T’entenc perfectament; bé, jo potser no tinc aquesta pressió d’acomplir un programa, no en la mesura en què tu la tens i de vegades s’acompleixen els objectius que ens plantegem i d’altres, no. Em pregunto per què. Jo sóc de les que en el fons i potser inconscientment es culpen i pensen que sempre es podria haver fet millor, que cal trobar la manera de treballar i adaptar el teu mètode a les necessitats i a la realitat de cada alumne, però de vegades és tan difícil! Només en una de les acadèmies en què treballo tinc restriccions per utilitzar un mètode i un programa, o sigui que tinc més marge de maniobra… però ja se sap que “fent i desfent aprèn l’aprenent…” i crec que els profes no deixem mai d’aprendre.
    Molt bona anàlisi!

    • LaMirandolina ha dit:

      De vegades m’agradaria no haver-me de cenyir tant a uns continguts i a un temps, però d’altra banda penso que fer aquesta adaptació als interessos de l’alumnat, al temps i a la infraestructura de què es disposa i al nivell no és gens fàcil. Necessitaria, a més, molt de temps per poder-ho preparar bé i, tot i així, segur que hauria de modificar les previsions constantment. De fet, però, això és una de les coses que m’agraden de la meva feina: planificar, adaptar i modificar per millorar cada dia la meva tasca a l’aula. I és que som aprenents in eternum.

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s