lenguamaca via photopin cc

No oblidaré mai la gran decepció que vaig tenir en una de les meves primeres classes com a universitària. Sempre m’havia considerat una bona escriptora (no pas en el sentit literari del terme, eh?), ja que em semblava que aconseguia escriure textos que s’entenien amb facilitat i amb poques faltes d’ortografia.

Però aquesta autoimatge va desaparèixer quan els meus textos van caure a les mans de professors com en Daniel Cassany o la Cristina Gelpí, entre d’altres. A partir d’aquí, el món de la lingüística textual i l’anàlisi del discurs va entrar en la meva vida amb força.

Ara que sóc jo la que analitza textos d’alumnes, no puc (ni em sembla que calgui) desprendre’m de tots els aspectes textuals a l’hora de valorar escrits; per això, les correccions que faig sovint van en aquest sentit. I és que em semblen molt més transcendentals i útils que aspectes com ara l’ortografia. De fet, de què serveix un text sense cap errada ortogràfica si els missatge no se sap transmetre?

Els professors i professores, potser per tradició, hem tendit a donar gran importància a l’accentuació, l’escriptura correcta de la b, etc. No vull dir que no sigui important, però l’ortografia només és un dels aspectes que es poden valorar en un text. En realitat, penso que per al professorat és el més còmode, ràpid i fàcil tant de corregir com d’ensenyar. Com que es regeix per unes normes, només pot ser o blanc o negre. Aspectes com ara la llargada de les frases, l’estructura del text o la presentació de la informació són molt més espinosos de tractar, ja que hi ha una àmplia gamma de grisos. A més, a l’hora de corregir-los per retornar el text a l’alumne, freqüentment cal fer escriure explicacions i suggerir reformulacions que impliquen més temps de revisió. Per tot això, tinc la sensació que en defugim una mica a l’hora de valorar els textos dels alumnes i, tot i que siguin aspectes que apareixen en les programacions de cada nivell, crec que no s’acaben de veure del tot reflectits en activitats específiques en els llibres de text.

Tota aquesta reflexió sorgeix arran del comentari d’un alumne, després de tornar-li un text revisat. Em va dir: “Ostres! Veig que la majoria de coses que has marcat no tenen res a veure amb l’ortografia!”. I jo em vaig sentir tota cofoia de veure que, de mica en mica, vaig transmetent que un text ben escrit és el que va més enllà de l’ortografia.

Advertisements

8 responses »

  1. laoshi ha dit:

    Totalment d’acord: els aspectes textuals donen més feina al professor i són tan necessaris com la correcció. Ara bé, diria que segons com la truita s’ha tombat: els barems permeten que un text ben construït però ple de faltes sigui un aprovat i fins i tot tingui bona nota… Això tampoc hauria de poder ser, no?

    • LaMirandolina ha dit:

      Completament d’acord. Penso que no hem de valorar ni una cosa ni l’altra en excés (ja se sap que els extrems mai no són bons), sinó trobar el punt d’equilibri. I això és el que costa més de tot! Tot i que pugui semblar que ara aniré en contra del que dic en l’entrada, potser per considerar “aprovat” un text caldria exigir una puntuació mínima tant en els aspectes textuals com en la part ortogràfica. Estic segura, però, que també ens costaria acordar quins han de ser aquests mínims. Com ho veus?

      • laoshi ha dit:

        Segur que costaria, però tenim els programes i el MECR, que ens han de guiar. Crec s’haurien d’establir aquests mínims… no pot ser que tingui la mateixa nota un text amb 8 faltes que un altre amb 20… A més, és cert que costa millorar els aspectes textuals, però els ortogràfics tenen una altra dificultat: que cal saber regles i tenir memòria visual per millorar-los (o escriure molt, cosa que pocs alumnes fan). Els aspectes textuals són necessaris per a una bona expressió, que es pot valorar força objectivament; en canvi, l’ortografia no té res a veure amb la bona expressió, diria que el seu valor és més aviat social. En resum: un bon text amb faltes no és bo; un text sense faltes però mal construït, tampoc… L’ensenyament i l’avaluació han de tenir en compte tots els aspectes, no et sembla?

  2. Jaume ha dit:

    Caram, jo que me’n volia anar a dormir. Ahir vaig fer unes diapositives amb els textos que havien fet els alumnes en grups. Hi vaig deixar les faltes. Compto que s’esperaven que els les corregiria. Em vaig matar buscant imatges per acompanyar els textos. Potser és carrincloneria, però guanyen tant que em sembla que aconsegueixo ocultar la falta. Les faltes d’ortografia són com les taques que fas en un dinar. Sempre pots tapar-les amb mocador de coll, un jersei o una jaqueta, oi?

    Elisabet, tens raó que una falta denota que no tens assimilada una regla. Però cada vegada estic més convençut que les regles serveixen de poc. Funciona més la memòria visual. Quants alumnes se saben les regles perfectament, però escriuen malament una paraula determinada?

    Em sembla que la correcció perquè sigui més efectiva és comentar poc i donar seguretat.

    • LaMirandolina ha dit:

      Jaume, no està malament el símil de les faltes i les taques d’un dinar, però qui té la vista fina sempre veu les taques encara que s’intentin dissimular. 😉 Pel que fa a la qüestió de tenir o no assolida les regles, de vegades penso que fins i tot jo m’he oblidat de les regles i la realitat és que en alguns casos he de revisar-les (glups!). Per això també estic d’acord amb l’ús de la memòria visual per treballar aspectes ortogràfics. Sovint faig que els alumnes es lletregin paraules que els semblen difícils, segons el que proposa Daniel Gabarró a Bona ortografia sense esforç. Tanmateix, no a tothom li funciona la memòria visual.
      Per últim, també sóc del parer que no cal comentar-ho tot sempre, sinó que cal que el professor, davant d’un text poc reeixit, sigui capaç de contenir la seva ànsia correctora. Sóc partidària, a més, de destacar sempre alguna cosa positiva de la feina que ha fet l’alumne.

      • laoshi ha dit:

        Prenc la teva frase, Jaume: “cada vegada estic més convençut que les regles serveixen de poc”, perquè hi estic parcialment d’acord. Tenim força assumida la teoria que hi ha alumnes més visuals que auditius, o més logicomatemàtics que interpersonals, i penso que podríem aplicar-ho al cas que ens ocupa i reconèixer que hi ha alumnes per a qui les regles són més útils (les aprenen bé i les apliquen bé) que no pas per a altres. Per tant, crec que la clau és diversificar el mètode, mostrar diversos camins per arribar a una bona ortografia, tal com estem acostumats a diversificar les activitats amb els cursos de principiants. De fet, el mètode de Gabarró no proposa pas eliminar les regles, sinó proporcinar, a més, el camí de la memòria visual.

        Encara hi ha una altra dificultat per assolir una bona ortografia: que els estudiants, enduts per aquesta tradició que dèiem, creuen fermament que el camí és memoritzar les regles, encara que els costi o vegin que no els serveix per disminuir les faltes. Creuen que hi ha un sol camí, i els hauríem de proporcionar la seguretat que deia en Jaume ajudant-los a descobrir com aprenen més bé.

        Per últim, per descomptat, sempre cal destacar les coses bones que té el text, no com un copet a l’espatlla, sinó perquè proporciona autoconeixement a l’estudiant i l’ajuda a millorar.

        Caram, Elena, quina entrada! Quina feinada que ens has donat! Gràcies!

  3. LaMirandolina ha dit:

    Gràcies a vosaltres pels vostres comentaris. La veritat és que no esperava que la meva reflexió generés aquest diàleg tan enriquidor. Tot això m’ha fet pensar ara en el fet que, tot i que se suposa que jo sóc una experta en la llengua, no acostumo a escriure mai un text sense tenir eines de consulta a l’abast per resoldre els dubtes ortogràfics que tinc (perquè en tinc, ho admeto). Per què, doncs, acostumem a demanar als alumnes que els textos que avaluem els escriguin sense usar aquestes eines? Aprendre a utilitzar aquests recursos no seria un camí ben pràctic i real per millorar? Potser aquesta pregunta es mereix una altra entrada. 🙂

    • laoshi ha dit:

      L’esperem! Aquests dies jo també he estat pensant en aquesta qüestió, precisament perquè necessito molta insistència per convèncer als estudiants que les eines de consulta hi són per ser utilitzades, per aprendre a escriure millor. Per contra, ells creuen que fan “trampa” si busquen al diccionari per escriure un text de classe. D’altra banda, cal que aprenguin tècniques per escriure un bon text si no tenen aquestes eines a l’abast (tècniques d’evitació, tipus buscar un sinònim si no estan segurs de l’ortografia d’una paraula).

      Sí, definitivament, aquesta qüestió mereix una entrada…!

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s