L’altre dia, llegint una novel·la, em vaig topar amb aquesta història de mestres i alumnes i em va fer pensar que, tal vegada, estaria bé portar-la a classe i comentar-la amb els alumnes per saber què en pensaven, sobretot ara que cada vegada busquem un alumnat més autònom. La paràbola diu així:

Vaig conèixer un mestre que en acabar les seves classes sempre explicaba una paràbola als alumnes,però ells no sempre n’entenien el significat. Un dia, abans d’acabar les classes, un dels alumnes li va dir:

—Mestre, sempre ens ensenyeu contes però no ens n’expliqueu mai el significat.

—Em sap greu i us demano perdó —va respondre humilment el mestre, i va afegir:— Deixa’m que per esmenar el meu error et convidi a menjar un préssec sucós d’aquest presseguer que brota al mig del pati.

—Moltes gràcies —va contestar visiblement afalagat i content, l’alumne.

—I perquè vegis que t’ho dic de tot cor, et voldria demanar que em deixis pelar-te el préssec.

—Quin honor, moltes gràcies, mestre —li va respondre l’alumne una mica desconcertat.

—I ja que hi estem posats i que tinc el ganivet a les mans, em deixaries tallar-te els trossos de préssec?

—M’encantaria…però no voldria abusar de la vostra amabilitat  —va respondre perplex.

—Al contrari, no és cap abús si jo t’ho ofereixo. Només vull complaure’t. I perquè ho vegis… —mentre feia el gest de posar-se un tall de préssec a la boca—, si et sembla bé, te’l mastegaré abans de donar-te’l, perquè et sigui més fàcil de pair…

—Oh no, mestre, no. Ho trobo excessiu. No m’agradaria pas que féssiu, això —es va queixar sorprès i molest el deixeble—. No cal, de debò, no cal.

En aquell punt, el mestre va clavar una queixalada al tros de préssec, va fer una pausa i li va dir:

—Si us expliqués el sentit de cada conte seria com si us donés la fruita mastegada.

L’eremita va fer una pausa i els va dir:

—Ja ho sabeu: si voleu evitar-vos dificultats i maldecaps, no espereu que us ho solucionin, espavileu-vos. No obtindreu cap benefici personal si abans no hi ha hagut un sacrifici.

Extret de “L’arqueòleg”, de Martí Gironell (Ed. Columna, 2010)

Advertisements

4 responses »

  1. Llibertat ha dit:

    Ben trobat! Això sí que és ‘donar-ho tot mastegat’… Realment, crec que hem de fomentar l’autonomia, encara que sigui més complicat que fer tot el contrari.

    • LaMirandolina ha dit:

      Tens raó, Llibertat, fomentar l’autonomia costa, i diria que costa tant als aprenents com als docents, però això no és excusa per no treballar en aquest sentit. Crec que aquesta paràbola pot servir per introduir el tema i fer entendre millor aquest aspecte entre l’alumnat.

  2. Jaume ha dit:

    Lena, molt interessant i molt il·lustrativa!! De vegades, el professorat és el primer que està espantat. Pateix una crisi sobre el seu rol. Té por de perdre l’autoritat. quant a l’alumnat, crec que li provoques un regrés hormonal. M’explico: tenen unes sortides pròpies d’adolescents. Tot, per defugir de la responsabilitat. També deu ser por a prendre decisions.

    • LaMirandolina ha dit:

      Cert! Aquestes pors hi són per totes dues bandes. Cal que nosaltres confiem en l’alumnat i que els alumnes confïin en ells mateixos. Aleshores, la nostra feina ha de ser de guiatge perquè puguin escollir el préssec, trobar el ganivet per pelar-lo i fer-los descobrir que, si un mateix se’l trosseja, quan el mastega té més bon gust i li fa més profit 🙂

Deixa-hi un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s