[34] Musica en directe i en indirecte

photo credit: emanuela franchini via photopin cc

Fa un cert temps vaig proposar un seguit de cançons amb algunes activitats associades per dur a terme a l’aula. A aquella llista hi podríem afegir aquestes altres dues, d’Els Amics de les Arts: “Matrimoni Arnolfini” i “Louisiana o els camps de cotó“.

El cas és que, tot i que no les he dut a la pràctica, penso que poden ser vàlides per treballar l’estil directe i indirecte, que sempre és un tema més aviat pesadot. En el cas d'”El matrimoni Arnolfini” es pot plantejar una activitat de puntuació de l’estil directe, tal vegada a l’inici de la seqüència didàctica, com a avaluació prèvia. En el cas de “Louisiana o els camps de cotó”, com que el que hi ha present és l’estil indirecte, se’n pot plantejar la transformació a l’estil directe, per reproduir la conversa, amb tots els canvis de temps, de persones i de puntuació que comporta.

Són dues propostes molt senzilles per a les quals estic segura que podreu trobar altres activitats. Ja les explicareu!

EL MATRIMONI ARNOLFINI (del disc Espècies per catalogar)

Per tu l’Índia van ser tres mesos vitals,
per mi van ser noranta dies a l’exili.
A les fotos surts tan guapa i tan morena
i jo així amb pinta com de Bonnie Prince Billy.
I contemplant el Taj Mahal des de l’últim angle que ens quedava
em vas fer una pregunta que no em negaràs que tenia mala bava.
“Un marajá va perdre la dona i aquest palau li va fer construir.
Si ens passés això a nosaltres, què faries tu per mi?”.
I no vaig saber què dir.

Un any vas dir: “Pel pont de la Puríssima
creuem l’Atlàntic, anem fins als Estats Units.
Un puja i baixa, quatre compres per Manhattan,
que el dòlar ara està per terra i en podem treure profit”.
I contemplant un edifici, unes columnes rollo antic
vas dir: “Caram, som a un lloc mític. Fes una foto: és Wall Street”.
A dins un hall ple de pantalles, terra amb parquet, homes i crits.
“I per què puja? I per què baixa? On hi ha el secret per fer-se ric?”.
I no vaig saber què dir.

I et va agafar aquell rampell per la pintura,
i vam volar a Viena a saciar aquell desig.
Jo el món de l’Art, ho reconec, no puc dir pas que el domini,
de l’institut se’m va quedar només El Matrimoni Arnolfini.
I contemplant un Schiele em deies: “Però mira el traç. Però quins colors!
Pots percebre per la mirada que profund que era el seu dolor?
Fixa’t la llum que ben tractada, tot detalls, res perquè sí.
A mi m’exalta, a mi em provoca. Digues tu, què et fa sentir?”.
I no vaig saber què dir.

I després de molt de temps ja ho he trobat, ja sé què dir,
hi ha tres coses que tinc clares amb tots aquests anar-i-venir.
Que es forrarà el tio que patenti les abraçades d’aeroport,
són (va, ho diré) les que ara et trenquen però que demà et fan més fort.
Que l’única veritat arreu que és clara, rasa i pura
és que al pot petit sempre hi haurà poca confitura.
I que tornar sempre és la millor part de l’aventura.
Tornar sempre és la millor part de l’aventura.

LOUISIANA O ELS CAMPS DE COTÓ (del disc Espècies per catalogar)

Diu que ha anat fent al seu aire,
que ha fet vida a mil ciutats,
que ha dormit en llocs que feien feredat
i que tu, mare, mai haguessis aprovat.
Que està content, que tot va bé.
Diu que està content, que tot va bé.

Hi ha com unes coordenades,
diu que us ho ensenyi, que us ho posi al Google Maps.
I diu que un dia, de passada,
va fer nit en un poble i que s’hi va acabar quedant.
Que és des d’aquí, des d’on escriu.

Diu que té una casa lluny de tot i un quatre per quatre.
I quan baixa al poble a omplir el rebost, sabeu què li passa?
Que el despatxa un avi que li fa pensar en algú.
Que li fa pensar en algú…

Ha estimat noies i dones.
Diu que més d’una li va fer perdre el nord.
Però diu que amb aquestes coses, ja se sap,
quan menys t’ho esperes és quan tens un cop de sort.
I que estan bé, que els hi va bé.

Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare.
Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia
perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon
bona nit i pantalons.

Diu que vist amb perspectiva
té molt clar que aquí no hagués estat feliç.
Però reconeix que això de desaparèixer tan tranquil, sense avisar-nos,
és marxar amb molt poc estil.
I que amb el temps, que ho cura tot,
tot s’anirà posant a lloc.

Diu que des del porxo veu un cel que no te l’acabes.
Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres.
I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por,
quan s’hi hagi de ser, hi serà.

Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobres.