[37] Juguem amb cartes!

Habitualment, uso diverses targetes amb imatges i/o mots per treballar a l’aula, especialment en nivells bàsics i elementals. Em permeten fer un treball en petits grups que s’autogestionen i que acostuma a agradar als alumnes. Sovint, aquestes targetes són d’elaboració pròpia o bé flashcards que es troben disponibles a la xarxa, com ara les de Free ESL Flaschards o MES English. Avui, en un basar xinès, he trobat a bon preu diverses baralles de cartes amb un propòsit educatiu. La majoria que tenien estaven pensades per aprendre anglès o matemàtiques, però m’ha cridat l’atenció una capseta que deia “La Barretina”.

DSC08740

Es tracta d’un joc clàssic de 4 pals inspirats en qüestions relatives a la cultura catalana: els bolets, Sant Jordi, la barretina i els castells. Llàstima que en aquest darrer pal anomenin aixeneta l’enxaneta. Les cartes són de l’empresa Varitemas i, consultant el seu web, he vist que també disposen d’altres materials en català que podrien ser-me útils per a les classes, com també d’unes cartes per treballar sumes, restes, divisions i multiplicacions que em podrien anar molt bé per aprendre els números.  Si preferiu crear o utilitzar flashcards en línia, l’E. Alenyà en va parlar al seu blog, Desclassificats.

Per últim, us recomano que feu un cop d’ull a les propostes de Les Zexperts au service de la langue française, el web del professorat de l’Institut Français de Polònia, que aprofiten diversos jocs de taula amb targetes per treballar la llengua a l’aula. Parteixen de jocs comercialitzats, però que de ben segur pot elaborar un mateix en la majoria dels casos. No us perdeu els vídeos com aquest:

Anuncis

[36] I la puntuació, què?

Després del període estival (que s’ha allargat una mica més en el cas de les publicacions en aquest blog), reprenc l’hàbit més o menys regular de parlar d’algun aspecte relacionat amb l’ensenyament de llengües a persones adultes. En aquests dies abans de començar les classes, aprofito per analitzar els materials editorials amb els quals hauré de treballar i veure quins en són els punts forts i els dèbils. Després de remenar-ne tres o quatre, m’he adonat de la poca importància que donen a treballar els aspectes de puntuació. La majoria inclouen un apartat amb les explicacions teòriques de l’ús de cada signe i alguns exercicis (que, a parer meu, són més aviat escassos).

photo credit: Speedboat via photopin cc

photo credit: Speedboat via photopin cc

Per experiència sé que els alumnes acostumen a tenir dificultats especialment en els usos de la coma i el punt. Si penso en com vaig aprendre a puntuar, diria que ho vaig fer durant la meva etapa d’educació obligatòria, llegint i escrivint. Segurament per això penso que els meus alumnes “haurien de venir puntuats de casa”. A més, quan aprenia altres llengües com el francès o l’anglès no recordo haver treballat la puntuació com un aspecte propi del programa.

En els darrers cursos he fet dictats sense dictar-ne la puntuació, he fet revisar la puntuació de textos o frases de companys en petits grups, hem discutit diverses opcions de puntuació d’acord amb el significat, he intentat treballar la llargada del paràgraf… Tot i així crec que no me n’he sortit prou bé. Per això, i com que és un aspecte que m’agradaria poder millorar enguany, recorro a vosaltres perquè, si voleu, expliqueu què feu per treballar la puntuació: hi dediqueu una part de cada sessió? La treballeu individualment o en grups? Useu algun material específic? Abordeu la puntuació de textos o treballeu amb frases? Quins resultats obteniu?

[35] Reflexionar sobre l’ús del català

Massa sovint tinc la sensació que els alumnes de català perceben aquesta llengua com un idioma vàlid dins les quatre parets de l’aula però poc útil en la seva vida quotidiana. Alguns canvien de llengua quan passen la porta o, fins i tot, quan fora de la classe s’adrecen al professor tot i tenir l’avantatge d’estar aprenent català en la societat on es parla. Òbviament, cadascú pot usar la llengua que vulgui però jo els plantejo per què aprenen una llengua que, en realitat, estan poc disposats a usar. I aleshores acostumen a sortir diversos arguments: que si al meu entorn ningú parla català, que si al carrer la gent se m’adreça en castellà, que si els catalans prefereixen que parlin castellà si encara no dominen prou la llengua, etc. Segur que tots coneixeu aquest argumentari.

En algunes ocasions he intentat reflexionar amb l’alumnat sobre tots aquests fenòmens, però ara crec que tenim un altre punt de partida: el documental Són bojos, aquests catalans!?. En aquesta filmació, l’Alina Moser, una alemanya que ha après català i no castellà, comprova quin és l’ús real del català en la vida diària: a l’escola, al cinema, en la justícia…

Són bojos, aquests catalans!? (tràiler) from Zeba Produccions on Vimeo.

“El català és una llengua parlada per uns 10 milions de persones. Això la fa la novena llengua més parlada de la Unió Europea i dins de les 100 llengües més parlades que hi ha al món. És una llengua mitjana, equiparable en nombre de parlants a llengües com el txec, el suec, el búlgar, i té més parlants que el danès, l’estonià, etc. Tot i aquests fets objectius, què passa amb el català que no passa amb aquestes altres llengües? Per què el català no es troba en una situació similar a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Per què el seu ús no està normalitzat? Per què es donen com a normals comportaments que no ho són? Per què sovint s’abandona la llengua? Com són els usos reals del català? Quines dificultats hi trobem?”
Un documental de David Valls realitzat per Zeba Produccions amb el suport de Plataforma per la Llengua i Tallers per la Llengua i la col·laboració del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC). Durada: 70 minuts. Idioma: català
Aquest documental ha estat finançat través d’una campanya de micromecenatge. Més informació a: http://www.verkami.com/projects/2133-son-bojos-aquests-catalans

Si ho preferiu, també podeu escoltar aquesta entrevista que han fet a El món a RAC1 a l’Alina Moser i al David Valls.

[34] Musica en directe i en indirecte

photo credit: emanuela franchini via photopin cc

photo credit: emanuela franchini via photopin cc

Fa un cert temps vaig proposar un seguit de cançons amb algunes activitats associades per dur a terme a l’aula. A aquella llista hi podríem afegir aquestes altres dues, d’Els Amics de les Arts: “Matrimoni Arnolfini” i “Louisiana o els camps de cotó“.

El cas és que, tot i que no les he dut a la pràctica, penso que poden ser vàlides per treballar l’estil directe i indirecte, que sempre és un tema més aviat pesadot. En el cas d'”El matrimoni Arnolfini” es pot plantejar una activitat de puntuació de l’estil directe, tal vegada a l’inici de la seqüència didàctica, com a avaluació prèvia. En el cas de “Louisiana o els camps de cotó”, com que el que hi ha present és l’estil indirecte, se’n pot plantejar la transformació a l’estil directe, per reproduir la conversa, amb tots els canvis de temps, de persones i de puntuació que comporta.

Són dues propostes molt senzilles per a les quals estic segura que podreu trobar altres activitats. Ja les explicareu!

EL MATRIMONI ARNOLFIN(del disc Espècies per catalogar)

Per tu l’Índia van ser tres mesos vitals,
per mi van ser noranta dies a l’exili.
A les fotos surts tan guapa i tan morena
i jo així amb pinta com de Bonnie Prince Billy.
I contemplant el Taj Mahal des de l’últim angle que ens quedava
em vas fer una pregunta que no em negaràs que tenia mala bava.
“Un marajá va perdre la dona i aquest palau li va fer construir.
Si ens passés això a nosaltres, què faries tu per mi?”.
I no vaig saber què dir.
Un any vas dir: “Pel pont de la Puríssima
creuem l’Atlàntic, anem fins als Estats Units.
Un puja i baixa, quatre compres per Manhattan,
que el dòlar ara està per terra i en podem treure profit”.
I contemplant un edifici, unes columnes rollo antic
vas dir: “Caram, som a un lloc mític. Fes una foto: és Wall Street”.
A dins un hall ple de pantalles, terra amb parquet, homes i crits.
“I per què puja? I per què baixa? On hi ha el secret per fer-se ric?”.
I no vaig saber què dir.
I et va agafar aquell rampell per la pintura,
i vam volar a Viena a saciar aquell desig.
Jo el món de l’Art, ho reconec, no puc dir pas que el domini,
de l’institut se’m va quedar només El Matrimoni Arnolfini.
I contemplant un Schiele em deies: “Però mira el traç. Però quins colors!
Pots percebre per la mirada que profund que era el seu dolor?
Fixa’t la llum que ben tractada, tot detalls, res perquè sí.
A mi m’exalta, a mi em provoca. Digues tu, què et fa sentir?”.
I no vaig saber què dir.
I després de molt de temps ja ho he trobat, ja sé què dir,
hi ha tres coses que tinc clares amb tots aquests anar-i-venir.
Que es forrarà el tio que patenti les abraçades d’aeroport,
són (va, ho diré) les que ara et trenquen però que demà et fan més fort.
Que l’única veritat arreu que és clara, rasa i pura
és que al pot petit sempre hi haurà poca confitura.
I que tornar sempre és la millor part de l’aventura.
Tornar sempre és la millor part de l’aventura.

LOUISIANA O ELS CAMPS DE COTÓ (del disc Espècies per catalogar)

Diu que ha anat fent al seu aire,
que ha fet vida a mil ciutats,
que ha dormit en llocs que feien feredat
i que tu, mare, mai haguessis aprovat.
Que està content, que tot va bé.
Diu que està content, que tot va bé.
Hi ha com unes coordenades,
diu que us ho ensenyi, que us ho posi al Google Maps.
I diu que un dia, de passada,
va fer nit en un poble i que s’hi va acabar quedant.
Que és des d’aquí, des d’on escriu.
Diu que té una casa lluny de tot i un quatre per quatre.
I quan baixa al poble a omplir el rebost, sabeu què li passa?
Que el despatxa un avi que li fa pensar en algú.
Que li fa pensar en algú…
Ha estimat noies i dones.
Diu que més d’una li va fer perdre el nord.
Però diu que amb aquestes coses, ja se sap,
quan menys t’ho esperes és quan tens un cop de sort.
I que estan bé, que els hi va bé.
Diu que té una filla de tres anys amb els teus ulls, pare.
Que ell sempre li parla en català i fot molta gràcia
perquè quan la posa al llit, hi ha dies que confon
bona nit i pantalons.
Diu que vist amb perspectiva
té molt clar que aquí no hagués estat feliç.
Però reconeix que això de desaparèixer tan tranquil, sense avisar-nos,
és marxar amb molt poc estil.
I que amb el temps, que ho cura tot,
tot s’anirà posant a lloc.
Diu que des del porxo veu un cel que no te l’acabes.
Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres.
I que, per molt lluny que estigui, no hem de tenir por,
quan s’hi hagi de ser, hi serà.
Diu que un dia hi hem d’anar, que l’avisem amb temps, però que té llits de sobres.